Blog : On acaben els camins

Entrevista // Diari de rodatge

Entrevista // Diari de rodatge

Aquí us deixem una foto de la gran entrevista amb l’Oriol Mitjà en un entorn idíl·lic.

Equip entrevistant l'Oriol Mitjà
Equip entrevistant l’Oriol Mitjà

Ens hem posat en la seva pell. Escoltar-lo ens ha permès plantejar-nos com és la seva vida en aquest païs llunyà amb una cultura tan diferent a la nostra i quines responsabilitats i consequències té implicar-se en la vida d’aquestes persones.

Hem reflexionat sobre la seva feina, sobre què significa ser metge a països del tercer món. En un indret com Lihir, ser metge no és del tot igual que exercir la professió en una localitat com Barcelona. L’Oriol ens ha explicat que aquí els recursos són molt limitats i que a vegades s’ha de prendre decisions delicades i que això provoca impotència i ganes de canviar les circumstàncies. Ha de ser molt dur veure gent morir que saps que podries haver salvat amb més pressupost o en un país desenvolupat.

A més, els habitants de Papua Nova Guinea tenen una relació amb la mort diferent a nosaltres perquè han viscut moltes morts prematures per la falta de recursos i les condicions de vida. L’Oriol no s’hi acostuma, no s’ha fet més fort. “L’única raó que trobo per continuar lluitant és per què la vida de la propera persona que estigui en les meves mans no se m’escoli pels dits”, confessa.

Després de la reflexió sobre com s’encaixa conviure amb la mort de manera molt més quotidiana que com ho vivim nosaltres, hem parlat sobre les motivacions que et porten a lluitar i treballar pels que menys tenen i donar-los-hi les eines i l’ajut que els cal perquè tirin endavant i puguin pujar al tren de la salut, l’educació i una vida de qualitat.

És un tio admirable!

Durant la filmació de l'entrevista a l'Oriol MItjà vam escollir una localització amb vistes tot i que vam haver de soportar molta calor
Durant la filmació de l’entrevista a l’Oriol MItjà vam escollir una localització amb vistes tot i que vam haver de soportar molta calor

 

A l’aventura // Diari de rodatge

A l’aventura // Diari de rodatge

El nostre viatge a Namatanai ha estat tota una aventura. El mar estava molt mogut, les 2 hores i quart de viatge han estat intenses. Hem començat molt bé, tot l’equip a coberta, gaudint del sol i la calor que queia a plom. Però a mesura que deixàvem enrere terra ferma, el moviment del vaixell ha anat en augment. Convençuts de què estava tot controlat, anàvem fent plans de l’illa des del mar, fins que la Cris i el Gerard s’han marejat. Res greu, però incompatible navegar i filmar.

L'equip a la barca durant el viatge a l'aventura cap a Namatanai (Papua Nova Guinea)
L’equip a la barca durant el viatge cap a Namatanai (Papua Nova Guinea)

Un cop a l’illa, la pluja no ens ha deixat en tot el dia. Hem pogut gravar, però no és la millor situació ni per la qualitat dels plans, ni per la llum, ni – òbviament -, per la comoditat per treballar. A més a més, degut a la pluja hi ha hagut efectes col·laterals a les carreteres (millor dit, camins): enfangades i plenes de tolls d’aigua es fèia difícil el pas dels vehicles. Però també, – com hem pogut veure al llarg del camí -, la pluja ha danyat ponts, alguns dels quals han quedat “desmuntats”.

La gent d’aquí, es protegeix de la pluja amb unes fulles de parra immenses que fan la funció de paraigües.

L'Oriol i el Penias, el seu ajudant, caminant per un camí a Namatanai
L’Oriol i el Penias, el seu ajudant, caminant per un camí a Namatanai

Tot plegat, però, li ha donat un toc d’aventura que potser ens faltava en aquest viatge a Namatanai… tot i que estem en un lloc molt diferent d’on hem viscut i malgrat vivim a diari un munt d’anècdotes exòtiques; aquest toc d’aventura de no saber si arribaríem bé o si aconseguiríem creuar per on havíem de fer-ho per arribar a destí, encara no l’havíem experimentat.

Hospitalitat // Diari de Rodatge

Hospitalitat // Diari de Rodatge

És impressionant veure, però sobretot viure de prop i rebre, l’hospitalitat d’aquesta comunitat.
Hem tornat al poblat de Rasese, a l’illa de Namatanai. Hi vàrem ser fa una setmana i mitja, amb el David, i ara hi hem tornat tot l’equip, amb el Gerard i la Cris.El doctor Oriol Mitjà i la Noemí Cuní (directora del documental), amb un grup de nens a LihirHavent-los visitat només una vegada, ja recordaven perfectament els nostres noms i tots volien saludar-nos de nou.Somriures, encaixades de mans… es delien per fer-nos sentir bé, per facilitar-nos la feina, per preguntar-nos coses sobre el nostre país i les nostres famílies, i per explicar-nos-en més sobre ells i la seva comunitat.

El David Fontseca i la Cris monclús filmant al grup musical The Manels

Ens han cuinat arròs per nosaltres! Arròs amb oli de coco, ceba i tonyina (boníssim!!!). Però no han volgut dinar amb nosaltres. Els agrada mirar com mengen els convidats, veure que els agrada allò que els hagin preparat. És la seva manera de mostrar respecte i la màxima expressió d’hospitalitat. Hem intentat correspondre amb les quatre paraules que hem après de la llengua local, i regalant algunes pilotes als més petits.

La Noemí Cuní amb un nen a Lihir, juntament amb una família que ens va oferir la seva hospitalitat

El més xocant, però, ha estat el seu agraïment: ens han donat les gràcies per haver portat el “Doctor” fins aquí, que els hagi visitat i donat informació sobre com millorar la salut de la comunitat i prevenir malalties, i ens han agraït molt que hàgim viatjat fins aquí des de tan lluny per explicar la seva història i la seva situació.
Un plaer.

Sortim al diari // Diari de rodatge

Sortim al diari // Diari de rodatge

Avui hem descobert que dimarts passat vàrem sortir al National, el diari nacional de Papua Nova Guinea. El més emocionant ha estat que ho hem sabut perquè ens l’han ensenyat unes dones del poble de Rasese, on estàvem gravant!!

Se’ns han acostat i ens han dit “you are on the paper today!”, i tot seguit s’ha acostat una altra dona amb el National obert amb la nostra foto ocupant mitja plana!!! Barreja d’orgull i vergonya, la que hem sentit…

Un grup de locals de Lihir ens ensenyen l'article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim

‘You are on the paper today!’

A l’illa de Namatanai hi ha poques hores de corrent elèctrica al dia, molt mala connexió telefònica i encara menys possibilitats de tenir xarxa i “connectar-se amb el món”. Hi ha 3 botigues d’alimentació que no hem trepitjat, i una gasolinera. Per això no havíem ni vist el diari…. Han escrit mitja pàgina explicant com tot l’equip de Broadcaster estem gravant a l’illa de Lihir per fer un documental sobre el pian (yaws, en anglès) i com aquesta malaltia afecta als nens d’aquesta zona del món. L’article exposa les motivacions que ens han dut aquí. Tal como nos citan en el artículo, “esperem que donar a conèixer el projecte generi més inversió de futurs sponsors i donacions per assegurar que la feina continua i que s’aconseguirà eradicar el pian el 2020”. La publicació també explica la recerca i el projecte d’eradicació d’aquesta malaltia que està liderant el Dr. Oriol Mitjà.

L'article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim
L’article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim
Namatanai // Diari de rodatge

Namatanai // Diari de rodatge

Us deixem en aquest post imatges del rodatge del documental ‘Where the roads end’ a Namatanai (Papua Nova Guinea).

Actualment estem filmant en aquesta ciutat, seguint la història per a combatre la malaltia del Pian i trobant personatges i localitzacions molt interessants. En aquestes fotografíes hi podeu veure les escoles de la població.

Rodatge a l'escola de Namatanai, on comença el programa pilot per eradicar el pian
Rodatge a l’escola de Namatanai, on comença el programa pilot per eradicar el pian

En aquestes escoles, hem trobat nous casos de pian a tractar amb la dosis única d’azitromicina que ha descobert l’Oriol Mitjà. Hi ha ocasions en què els nens pateixen i no poden anar a l’escola a causa del dolor. La malaltia de pian no els permet atendre la seva educació. Quan ens trobem casos així ens quedem una mica tocats, però recordem el valor de la feina de l’Oriol i de la nostra tasca de documentar-la. Esperem que es puguin curar aviat gràcies a la pastilla.

Taules d'estudi de l'escola de Namatanai (Papua Nova Guinea)
Taules d’estudi de l’escola de la localitat

Namatanai és una ciutat a la província de la illa de Nova Irlanda a Papua Nova Guinea. És el segon assentament més gran a la illa. Segons un estudi del 2005, hi viuen 1.300 persones.

Namatanai al mapa
Namatanai al mapa

Durant la filmació, sempre mirem d’obtenir millors plans (sigui quin sigui l’entorn on grabem i malgrat hàgim de posar els peus i les càmeres dins de l’aigua).

Amagats? No, rodant
Amagats? No, rodant
El paradís // Diari de rodatge

El paradís // Diari de rodatge

Anem amb el Penias i el Paul, dos metges de l’equip de Public Health de l’hospital de Lihir, a localitzar possibles casos de malaltia de pian entre la comunitat que viu a la petita illa de Mali, situada enfront de Lihir. L’única manera d’arribar-hi és a bord d’una “banana boat“, les petites barques de motor que utilitzen aquí per desplaçar-se entre les diferents illes. El viatge per mar ens permet veure unes vistes de postal que semblen el paradís.

L'equip de Public Health de l'Hospital de Lihir s'ha de desplaças en barca a les altres illes. En aquesta ocasió, estan arribant a la illa de Mali, la més propera a Lihir.
L’equip de Public Health de l’Hospital de Lihir s’ha de desplaças en barca a les altres illes. En aquesta ocasió, estan arribant a la illa de Mali, la més propera a Lihir.

Comencem a navegar en direcció est, a mesura que ens anem allunyant de Lihir, creuem la barrera de coral i ens endinsem en aigües cristal·lines, plenes de peixos de colors llampants i sorprenents. De sobte, davant nostre, una illa plena de palmeres, amb sorra blanca i una aigua turquesa espectacular. Quan arribem, a peu de platja, un noi enfila cocos amb una canya. Així és com els transporten per portar-los als seus poblats i repartir-los entre familia i veïns.

Nens creuant un camp a l'illa de Mali (Papua Nova Guinea)
Nens creuant un camp a l’illa de Mali (Papua Nova Guinea)

En aquesta illa, que en el fons en són 3, una particularitat: els nens creuen d’una illa a l’altra pel mar per anar a l’escola quan la marea és baixa. La gamma de colors que es conforma entre la platja, els arbres, el mar i el cel que amenaça tempesta formen aquella típica imatge de postal amb què sovint ens anuncien el paradís. Ens sentim tan afortunats de poder estar gaudint d’aquest paisatge que, creiem, difícilment tornarem a veure mai…

 

Temps // Diari de rodatge

Temps // Diari de rodatge

Anem sempre a contrarellotge, amb uns horaris marcats i uns objectius diaris. És el nostre ritme diari, tot ha de ser ràpid, àgil, fàcil, immediat. És l’estrès dels països rics. En aquest rodatge hem portat la nostra rutina d’occident, unes jornades llargues i intenses, una planificació del rodatge ben clara i definida, que es va atapeint a mesura que anem coneixent gent i ens anem reunint amb treballadors de l’Hospital de Lihir. Però hi ha una cosa que no hem contemplat en el nostre planin i que ens altera els plans. Aquí, els horaris són relatius i les coses es fan, o no. “It‘s PNG (Papua New-Guinea) time. Relax!”, ens diuen. El temps no corre de la mateixa manera per a ells.

Diumenge vàrem assistir a la missa que se celebrava a l’església del poble de Rasese, a l’illa de Namatanai. La missa era a les 8. El David i jo havíem quedat per esmorzar a les 6:30, però no ens el van servir fins passades les 7. Havíem planificat amb l’equip, sortir a les 7:30 i vam acabar arrencant passades les 8. Nerviosos, estressats perquè fèiem tard i ens perdríem tots els plans de la gent arribant a l’església, dèiem als nostres guies: “Som-hi, tenim pressa! No podem arribar tard, no tenim temps”. Ens miràven, parlaven entre ells en “tokpisin“, la llengua local, i reien. Finalment, a un quart de 9 érem a la porta de l’Església. Tot buit. Ningú. “I el capellà?”, vam preguntar. “Encara no ha arribat”, ens van dir. De la resta de gent, ni rastre. Finalment, arriba un senyor molt gran, arrossegant els peus, i acabant-se de vestir mentre camina amb moooolta calma. Era el capellà.

Fetes les presentacions i explicacions pertinents, li demanem a quina hora començarà la missa. “Quan la gent arribi”, ens respon. Una estona més tard, agafa un gat de cotxe i pica en una bombona d’oxigen vella i rovellada. Són les campanes a missa.I res. 20 minuts les torna a tocar. I a esperar. A què la gent vagi arribant. De mica en mica, el poble es desperta. És diumenge, i el ritme encara és més lent de l’habitual. La missa de les 8 finalment comença a quarts de 10. Però a ningú li importa. Quina pressa hi ha? Tothom ha pogut assistir a la missa. Hem tingut temps per tot. Nosaltres hem tingut tots els plans que necessitàvem. Ells han anat tranquils i relaxats. Nosaltres nerviosos i patint per complir el pla del dia, que finalment ha sortit bé.

Qui és que té malentès el món?

Loteria // Diari de rodatge

Loteria // Diari de rodatge

No puc deixar de pensar que nèixer aquí o allà es fruit de l’atzar, una loteria. Recórrer els poblats d’aquest país és veure multitud de nens pels carrers, per les carreteres, pels mercats, per la platja…. Nens amb ferides, amb llagues, amb malalties… Uns nens que moltes vegades són un mer número. El primer fill, el segon, el tercer, el quart… i així fins a set, vuit… I cada un que arriba desplaça a l’anterior, i les atencions, que ja són poques, minven encara més.
Aquí un té la sensació que els fills no es busquen, simplement es tenen. Sense pensar, sense planificar, sense voler. Ahir vàrem conèixer el Loie. Un nen de 3 anys amb una ferida immensa al cap. Una úlcera gran com una castanya, oberta i infectada, que ens va impactar molt. La mare ens va explicar que feia 2 ANYS que la tenia!!! Que el 2013 li van posar 3 injeccions de penicil·lina, però que no se li havia curat.
Com a mare em xoca molt veure aquesta actitud entre resignada i passota de la seva família. Quins pares es queden impassibles veient com passen les setmanes, els mesos i els anys sense que el seu fill es curi? Com pots quedar-te de braços plegats quan veus que aquella ferida no només no es cura sinó que va a més?
Quan un és pare pateix pels seus fills, només vols cuidar-los tan bé com puguis, però sobretot protegir-los, que no pateixin. Simplement, surt de dins, sense pensar-ho.
No et conformes amb veure si el temps li cura un dolor, no et tranquil·litzes amb l’explicació i la injecció d’un metge si aquell mal no minva. Busques segones, terceres, quartes i tantes opinions com facin falta. Remous cel i terra perquè el teu fill es curi. O com a mínim ho intentes amb totes les teves forces.
És evident que al país on estem el sistema sanitari està a anys llum del nostre, que l accés a la salut és un altre radicalment inferior, que aquí ni poden, i a vegades ni pensen, viatjar a un altre hospital més gran però més llunyà, com tampoc es plantegen contrastar diagnòstics. Però, per mi, és una qüestió d’actitud, de lluita. Aquí, però, simplement els pares saben i conviuen amb el fet que els nens es posen molt malalts. Que aquí els nens moren. I que aquí això és així. La vida és així. I la vida segueix.

Dos nens de Papua Nova Guinea jugant. Nèixer aquí o allà és una loteria.
Dos nens de Papua Nova Guinea jugant

A mi em sembla resignació. Confesso que em costa.
I només em ve al cap que néixer aquí o allà és una autèntica loteria. I a nosaltres, definitivament, ens ha tocat.

“Master i Missis” // Diari del rodatge

“Master i Missis” // Diari del rodatge

Avui ha estat el primer dia que ens hem endinsat a la realitat de l’illa de Lihir. Acompanyats pel Jimmy, el nostre contacte local, hem recorregut diversos poblats i hem conegut vàries famílies. Ens diuen “Master” i “Missis”, així és com anomenen als homes i dones blancs.
Els nens se’ns acosten, ens miren encuriosits i de seguida ens dónen la mà. Els més petits ploren, “els blancs els fan por”, ens expliquen.

Aquesta nena, anomenada Evelyn, tenia una ferida de pian.
Aquesta nena, anomenada Evelyn, tenia una ferida de pian.

Amb ells hem topat amb la crua realitat de l’illa de Lihir: comunitats analfabetes, sense recursos, que viuen en condicions de misèria absoluta i on els homes i les dones “no fan res”, segons ens expliquen ells mateixos.
Sense aigua potable ni corrent, en aquestes cases hi viuen fins a 10 persones. Els nens i nenes es passen el dia sense roba i descalços, jugant per un terra ple de brutícia. El mateix terra on s’hi passeja alguna gallina, algun porc, on hi ha restes de menjar i on els pares escupen constantment, sense cap recança ni precaució.

Quan preguntem al pare quants fills té, s’ho ha de pensar, no ho recorda a la primera. La mare ho té més clar: “4”, ens diu. Però quan li preguntem quants anys té ella, ens contesta que no ho sap. No ho ha sabut mai.

Nena anomenada Berta
Nena anomenada Berta

Aquesta és la Berta. Té només 2 anys, té la panxa inflamada i la pell plena de llagues, degut a la brutícia que l’envolta. Està desnutrida, la seva alimentació es basa en patata i arròs, i fa setmanes que no menja res de proteïna. Mentre parlem amb ella i els seus pares, apareix la seva germana gran. Es diu Evelyn, té ”10 christmas”, 10 anys. De sobte, ens adonem que al tormell hi té una ferida immensa, que supura i li fa mal. És una ferida de Pian. El pare no recorda des de quan la té. “Potser des d’abans de nadal?”, li preguntem. “Sí, potser sí” ens contesta. “No ho sé”. Però no l’han portada al metge.

Awareness a la comunitat
Awareness a la comunitat

El personal de l’Hospital de Lihir fa visites constants a comunitats com aquestes per explicar-los mesures d’higiene, hàbits que han de canviar i precaucions que han de tenir perquè els nens no es posin tan malalts. Però com li dius a una família analfabeta i que no té res que els nens han d’anar vestits i calçats, que s’han de rentar cada dia i que els pares no han d’anar escupint a terra a tota hora?

A nosaltres ens sembla sentit comú, però quan veus aquest entorn, l’únic que se sent és impotència.

Si vols veure el trailer del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”) i conèixer més sobre el projecte, clica aquí.

Papua Nova Guinea // Diari del rodatge

Papua Nova Guinea // Diari del rodatge

Papua rep el nom de “the country of the unexpected”. Aquí, diuen, qualsevol cosa et pot sorprendre en qualsevol moment.
I així està sent. El primer gran contrast és que aquí hi ha la caldera Louise, un volcà que allotja una de les mines d’or més grans del món. D’aquí surten tones d’or cada setmana cap als mercats internacionals, de la mà de l’empresa que l’explota, l’australiana Newcrest. A pocs quilòmetres de tot aquest or, la misèria i la desnutrició són el paisatge constant.
Al poblat on hi ha instal·ada la minera, i on s’allotgen tots els seus treballadors, les condicions i comoditats són les de qualsevol país desenvolupat.
Més enllà de la valla de la mina, la població local viu sense electricitat, sense aigua corrent ni potable, i amb comportaments i hàbits ancestrals: des de l’alimentació, la vestimenta, fins a la ingesta constant i addictiva del combinat d’una llavor i una fulla anomenat “betelnut” que, ens diuen, té efectes lleugerament estimulants, però els deixa tota la boca, dents incloses, tenyida de vermell.
El David filma una dona mentre alimenta els porcs
El David filma una dona mentre alimenta els porcs
Aquí, ens expliquen, obertament, com “les dones són les que fan els treballs durs, les que més pes carreguen i transporten, les que cuinen, les que s’ocupen de les criatures, i alimenten els porcs” (animal molt preuat que es mata en ocasions i festes especials). “Mentrestant,” diuen, ” ells, els homes, senzillament, no fan res, jeuen i “masteguen betelnut”.
Si vols veure el trailer del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”), clica aquí.