Blog : nens

Hospitalitat // Diari de Rodatge

Hospitalitat // Diari de Rodatge

És impressionant veure, però sobretot viure de prop i rebre, l’hospitalitat d’aquesta comunitat.
Hem tornat al poblat de Rasese, a l’illa de Namatanai. Hi vàrem ser fa una setmana i mitja, amb el David, i ara hi hem tornat tot l’equip, amb el Gerard i la Cris.El doctor Oriol Mitjà i la Noemí Cuní (directora del documental), amb un grup de nens a LihirHavent-los visitat només una vegada, ja recordaven perfectament els nostres noms i tots volien saludar-nos de nou.Somriures, encaixades de mans… es delien per fer-nos sentir bé, per facilitar-nos la feina, per preguntar-nos coses sobre el nostre país i les nostres famílies, i per explicar-nos-en més sobre ells i la seva comunitat.

El David Fontseca i la Cris monclús filmant al grup musical The Manels

Ens han cuinat arròs per nosaltres! Arròs amb oli de coco, ceba i tonyina (boníssim!!!). Però no han volgut dinar amb nosaltres. Els agrada mirar com mengen els convidats, veure que els agrada allò que els hagin preparat. És la seva manera de mostrar respecte i la màxima expressió d’hospitalitat. Hem intentat correspondre amb les quatre paraules que hem après de la llengua local, i regalant algunes pilotes als més petits.

La Noemí Cuní amb un nen a Lihir, juntament amb una família que ens va oferir la seva hospitalitat

El més xocant, però, ha estat el seu agraïment: ens han donat les gràcies per haver portat el “Doctor” fins aquí, que els hagi visitat i donat informació sobre com millorar la salut de la comunitat i prevenir malalties, i ens han agraït molt que hàgim viatjat fins aquí des de tan lluny per explicar la seva història i la seva situació.
Un plaer.

El paradís // Diari de rodatge

El paradís // Diari de rodatge

Anem amb el Penias i el Paul, dos metges de l’equip de Public Health de l’hospital de Lihir, a localitzar possibles casos de malaltia de pian entre la comunitat que viu a la petita illa de Mali, situada enfront de Lihir. L’única manera d’arribar-hi és a bord d’una “banana boat“, les petites barques de motor que utilitzen aquí per desplaçar-se entre les diferents illes. El viatge per mar ens permet veure unes vistes de postal que semblen el paradís.

L'equip de Public Health de l'Hospital de Lihir s'ha de desplaças en barca a les altres illes. En aquesta ocasió, estan arribant a la illa de Mali, la més propera a Lihir.
L’equip de Public Health de l’Hospital de Lihir s’ha de desplaças en barca a les altres illes. En aquesta ocasió, estan arribant a la illa de Mali, la més propera a Lihir.

Comencem a navegar en direcció est, a mesura que ens anem allunyant de Lihir, creuem la barrera de coral i ens endinsem en aigües cristal·lines, plenes de peixos de colors llampants i sorprenents. De sobte, davant nostre, una illa plena de palmeres, amb sorra blanca i una aigua turquesa espectacular. Quan arribem, a peu de platja, un noi enfila cocos amb una canya. Així és com els transporten per portar-los als seus poblats i repartir-los entre familia i veïns.

Nens creuant un camp a l'illa de Mali (Papua Nova Guinea)
Nens creuant un camp a l’illa de Mali (Papua Nova Guinea)

En aquesta illa, que en el fons en són 3, una particularitat: els nens creuen d’una illa a l’altra pel mar per anar a l’escola quan la marea és baixa. La gamma de colors que es conforma entre la platja, els arbres, el mar i el cel que amenaça tempesta formen aquella típica imatge de postal amb què sovint ens anuncien el paradís. Ens sentim tan afortunats de poder estar gaudint d’aquest paisatge que, creiem, difícilment tornarem a veure mai…

 

Loteria // Diari de rodatge

Loteria // Diari de rodatge

No puc deixar de pensar que nèixer aquí o allà es fruit de l’atzar, una loteria. Recórrer els poblats d’aquest país és veure multitud de nens pels carrers, per les carreteres, pels mercats, per la platja…. Nens amb ferides, amb llagues, amb malalties… Uns nens que moltes vegades són un mer número. El primer fill, el segon, el tercer, el quart… i així fins a set, vuit… I cada un que arriba desplaça a l’anterior, i les atencions, que ja són poques, minven encara més.
Aquí un té la sensació que els fills no es busquen, simplement es tenen. Sense pensar, sense planificar, sense voler. Ahir vàrem conèixer el Loie. Un nen de 3 anys amb una ferida immensa al cap. Una úlcera gran com una castanya, oberta i infectada, que ens va impactar molt. La mare ens va explicar que feia 2 ANYS que la tenia!!! Que el 2013 li van posar 3 injeccions de penicil·lina, però que no se li havia curat.
Com a mare em xoca molt veure aquesta actitud entre resignada i passota de la seva família. Quins pares es queden impassibles veient com passen les setmanes, els mesos i els anys sense que el seu fill es curi? Com pots quedar-te de braços plegats quan veus que aquella ferida no només no es cura sinó que va a més?
Quan un és pare pateix pels seus fills, només vols cuidar-los tan bé com puguis, però sobretot protegir-los, que no pateixin. Simplement, surt de dins, sense pensar-ho.
No et conformes amb veure si el temps li cura un dolor, no et tranquil·litzes amb l’explicació i la injecció d’un metge si aquell mal no minva. Busques segones, terceres, quartes i tantes opinions com facin falta. Remous cel i terra perquè el teu fill es curi. O com a mínim ho intentes amb totes les teves forces.
És evident que al país on estem el sistema sanitari està a anys llum del nostre, que l accés a la salut és un altre radicalment inferior, que aquí ni poden, i a vegades ni pensen, viatjar a un altre hospital més gran però més llunyà, com tampoc es plantegen contrastar diagnòstics. Però, per mi, és una qüestió d’actitud, de lluita. Aquí, però, simplement els pares saben i conviuen amb el fet que els nens es posen molt malalts. Que aquí els nens moren. I que aquí això és així. La vida és així. I la vida segueix.

Dos nens de Papua Nova Guinea jugant. Nèixer aquí o allà és una loteria.
Dos nens de Papua Nova Guinea jugant

A mi em sembla resignació. Confesso que em costa.
I només em ve al cap que néixer aquí o allà és una autèntica loteria. I a nosaltres, definitivament, ens ha tocat.

“Master i Missis” // Diari del rodatge

“Master i Missis” // Diari del rodatge

Avui ha estat el primer dia que ens hem endinsat a la realitat de l’illa de Lihir. Acompanyats pel Jimmy, el nostre contacte local, hem recorregut diversos poblats i hem conegut vàries famílies. Ens diuen “Master” i “Missis”, així és com anomenen als homes i dones blancs.
Els nens se’ns acosten, ens miren encuriosits i de seguida ens dónen la mà. Els més petits ploren, “els blancs els fan por”, ens expliquen.

Aquesta nena, anomenada Evelyn, tenia una ferida de pian.
Aquesta nena, anomenada Evelyn, tenia una ferida de pian.

Amb ells hem topat amb la crua realitat de l’illa de Lihir: comunitats analfabetes, sense recursos, que viuen en condicions de misèria absoluta i on els homes i les dones “no fan res”, segons ens expliquen ells mateixos.
Sense aigua potable ni corrent, en aquestes cases hi viuen fins a 10 persones. Els nens i nenes es passen el dia sense roba i descalços, jugant per un terra ple de brutícia. El mateix terra on s’hi passeja alguna gallina, algun porc, on hi ha restes de menjar i on els pares escupen constantment, sense cap recança ni precaució.

Quan preguntem al pare quants fills té, s’ho ha de pensar, no ho recorda a la primera. La mare ho té més clar: “4”, ens diu. Però quan li preguntem quants anys té ella, ens contesta que no ho sap. No ho ha sabut mai.

Nena anomenada Berta
Nena anomenada Berta

Aquesta és la Berta. Té només 2 anys, té la panxa inflamada i la pell plena de llagues, degut a la brutícia que l’envolta. Està desnutrida, la seva alimentació es basa en patata i arròs, i fa setmanes que no menja res de proteïna. Mentre parlem amb ella i els seus pares, apareix la seva germana gran. Es diu Evelyn, té ”10 christmas”, 10 anys. De sobte, ens adonem que al tormell hi té una ferida immensa, que supura i li fa mal. És una ferida de Pian. El pare no recorda des de quan la té. “Potser des d’abans de nadal?”, li preguntem. “Sí, potser sí” ens contesta. “No ho sé”. Però no l’han portada al metge.

Awareness a la comunitat
Awareness a la comunitat

El personal de l’Hospital de Lihir fa visites constants a comunitats com aquestes per explicar-los mesures d’higiene, hàbits que han de canviar i precaucions que han de tenir perquè els nens no es posin tan malalts. Però com li dius a una família analfabeta i que no té res que els nens han d’anar vestits i calçats, que s’han de rentar cada dia i que els pares no han d’anar escupint a terra a tota hora?

A nosaltres ens sembla sentit comú, però quan veus aquest entorn, l’únic que se sent és impotència.

Si vols veure el trailer del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”) i conèixer més sobre el projecte, clica aquí.