Blog : Namatanai

A l’aventura // Diari de rodatge

A l’aventura // Diari de rodatge

El nostre viatge a Namatanai ha estat tota una aventura. El mar estava molt mogut, les 2 hores i quart de viatge han estat intenses. Hem començat molt bé, tot l’equip a coberta, gaudint del sol i la calor que queia a plom. Però a mesura que deixàvem enrere terra ferma, el moviment del vaixell ha anat en augment. Convençuts de què estava tot controlat, anàvem fent plans de l’illa des del mar, fins que la Cris i el Gerard s’han marejat. Res greu, però incompatible navegar i filmar.

L'equip a la barca durant el viatge a l'aventura cap a Namatanai (Papua Nova Guinea)
L’equip a la barca durant el viatge cap a Namatanai (Papua Nova Guinea)

Un cop a l’illa, la pluja no ens ha deixat en tot el dia. Hem pogut gravar, però no és la millor situació ni per la qualitat dels plans, ni per la llum, ni – òbviament -, per la comoditat per treballar. A més a més, degut a la pluja hi ha hagut efectes col·laterals a les carreteres (millor dit, camins): enfangades i plenes de tolls d’aigua es fèia difícil el pas dels vehicles. Però també, – com hem pogut veure al llarg del camí -, la pluja ha danyat ponts, alguns dels quals han quedat “desmuntats”.

La gent d’aquí, es protegeix de la pluja amb unes fulles de parra immenses que fan la funció de paraigües.

L'Oriol i el Penias, el seu ajudant, caminant per un camí a Namatanai
L’Oriol i el Penias, el seu ajudant, caminant per un camí a Namatanai

Tot plegat, però, li ha donat un toc d’aventura que potser ens faltava en aquest viatge a Namatanai… tot i que estem en un lloc molt diferent d’on hem viscut i malgrat vivim a diari un munt d’anècdotes exòtiques; aquest toc d’aventura de no saber si arribaríem bé o si aconseguiríem creuar per on havíem de fer-ho per arribar a destí, encara no l’havíem experimentat.

Namatanai // Diari de rodatge

Namatanai // Diari de rodatge

Us deixem en aquest post imatges del rodatge del documental ‘Where the roads end’ a Namatanai (Papua Nova Guinea).

Actualment estem filmant en aquesta ciutat, seguint la història per a combatre la malaltia del Pian i trobant personatges i localitzacions molt interessants. En aquestes fotografíes hi podeu veure les escoles de la població.

Rodatge a l'escola de Namatanai, on comença el programa pilot per eradicar el pian
Rodatge a l’escola de Namatanai, on comença el programa pilot per eradicar el pian

En aquestes escoles, hem trobat nous casos de pian a tractar amb la dosis única d’azitromicina que ha descobert l’Oriol Mitjà. Hi ha ocasions en què els nens pateixen i no poden anar a l’escola a causa del dolor. La malaltia de pian no els permet atendre la seva educació. Quan ens trobem casos així ens quedem una mica tocats, però recordem el valor de la feina de l’Oriol i de la nostra tasca de documentar-la. Esperem que es puguin curar aviat gràcies a la pastilla.

Taules d'estudi de l'escola de Namatanai (Papua Nova Guinea)
Taules d’estudi de l’escola de la localitat

Namatanai és una ciutat a la província de la illa de Nova Irlanda a Papua Nova Guinea. És el segon assentament més gran a la illa. Segons un estudi del 2005, hi viuen 1.300 persones.

Namatanai al mapa
Namatanai al mapa

Durant la filmació, sempre mirem d’obtenir millors plans (sigui quin sigui l’entorn on grabem i malgrat hàgim de posar els peus i les càmeres dins de l’aigua).

Amagats? No, rodant
Amagats? No, rodant
Temps // Diari de rodatge

Temps // Diari de rodatge

Anem sempre a contrarellotge, amb uns horaris marcats i uns objectius diaris. És el nostre ritme diari, tot ha de ser ràpid, àgil, fàcil, immediat. És l’estrès dels països rics. En aquest rodatge hem portat la nostra rutina d’occident, unes jornades llargues i intenses, una planificació del rodatge ben clara i definida, que es va atapeint a mesura que anem coneixent gent i ens anem reunint amb treballadors de l’Hospital de Lihir. Però hi ha una cosa que no hem contemplat en el nostre planin i que ens altera els plans. Aquí, els horaris són relatius i les coses es fan, o no. “It‘s PNG (Papua New-Guinea) time. Relax!”, ens diuen. El temps no corre de la mateixa manera per a ells.

Diumenge vàrem assistir a la missa que se celebrava a l’església del poble de Rasese, a l’illa de Namatanai. La missa era a les 8. El David i jo havíem quedat per esmorzar a les 6:30, però no ens el van servir fins passades les 7. Havíem planificat amb l’equip, sortir a les 7:30 i vam acabar arrencant passades les 8. Nerviosos, estressats perquè fèiem tard i ens perdríem tots els plans de la gent arribant a l’església, dèiem als nostres guies: “Som-hi, tenim pressa! No podem arribar tard, no tenim temps”. Ens miràven, parlaven entre ells en “tokpisin“, la llengua local, i reien. Finalment, a un quart de 9 érem a la porta de l’Església. Tot buit. Ningú. “I el capellà?”, vam preguntar. “Encara no ha arribat”, ens van dir. De la resta de gent, ni rastre. Finalment, arriba un senyor molt gran, arrossegant els peus, i acabant-se de vestir mentre camina amb moooolta calma. Era el capellà.

Fetes les presentacions i explicacions pertinents, li demanem a quina hora començarà la missa. “Quan la gent arribi”, ens respon. Una estona més tard, agafa un gat de cotxe i pica en una bombona d’oxigen vella i rovellada. Són les campanes a missa.I res. 20 minuts les torna a tocar. I a esperar. A què la gent vagi arribant. De mica en mica, el poble es desperta. És diumenge, i el ritme encara és més lent de l’habitual. La missa de les 8 finalment comença a quarts de 10. Però a ningú li importa. Quina pressa hi ha? Tothom ha pogut assistir a la missa. Hem tingut temps per tot. Nosaltres hem tingut tots els plans que necessitàvem. Ells han anat tranquils i relaxats. Nosaltres nerviosos i patint per complir el pla del dia, que finalment ha sortit bé.

Qui és que té malentès el món?