Blog : Lihir

Hospitalitat // Diari de Rodatge

Hospitalitat // Diari de Rodatge

És impressionant veure, però sobretot viure de prop i rebre, l’hospitalitat d’aquesta comunitat.
Hem tornat al poblat de Rasese, a l’illa de Namatanai. Hi vàrem ser fa una setmana i mitja, amb el David, i ara hi hem tornat tot l’equip, amb el Gerard i la Cris.El doctor Oriol Mitjà i la Noemí Cuní (directora del documental), amb un grup de nens a LihirHavent-los visitat només una vegada, ja recordaven perfectament els nostres noms i tots volien saludar-nos de nou.Somriures, encaixades de mans… es delien per fer-nos sentir bé, per facilitar-nos la feina, per preguntar-nos coses sobre el nostre país i les nostres famílies, i per explicar-nos-en més sobre ells i la seva comunitat.

El David Fontseca i la Cris monclús filmant al grup musical The Manels

Ens han cuinat arròs per nosaltres! Arròs amb oli de coco, ceba i tonyina (boníssim!!!). Però no han volgut dinar amb nosaltres. Els agrada mirar com mengen els convidats, veure que els agrada allò que els hagin preparat. És la seva manera de mostrar respecte i la màxima expressió d’hospitalitat. Hem intentat correspondre amb les quatre paraules que hem après de la llengua local, i regalant algunes pilotes als més petits.

La Noemí Cuní amb un nen a Lihir, juntament amb una família que ens va oferir la seva hospitalitat

El més xocant, però, ha estat el seu agraïment: ens han donat les gràcies per haver portat el “Doctor” fins aquí, que els hagi visitat i donat informació sobre com millorar la salut de la comunitat i prevenir malalties, i ens han agraït molt que hàgim viatjat fins aquí des de tan lluny per explicar la seva història i la seva situació.
Un plaer.

Sortim al diari // Diari de rodatge

Sortim al diari // Diari de rodatge

Avui hem descobert que dimarts passat vàrem sortir al National, el diari nacional de Papua Nova Guinea. El més emocionant ha estat que ho hem sabut perquè ens l’han ensenyat unes dones del poble de Rasese, on estàvem gravant!!

Se’ns han acostat i ens han dit “you are on the paper today!”, i tot seguit s’ha acostat una altra dona amb el National obert amb la nostra foto ocupant mitja plana!!! Barreja d’orgull i vergonya, la que hem sentit…

Un grup de locals de Lihir ens ensenyen l'article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim

‘You are on the paper today!’

A l’illa de Namatanai hi ha poques hores de corrent elèctrica al dia, molt mala connexió telefònica i encara menys possibilitats de tenir xarxa i “connectar-se amb el món”. Hi ha 3 botigues d’alimentació que no hem trepitjat, i una gasolinera. Per això no havíem ni vist el diari…. Han escrit mitja pàgina explicant com tot l’equip de Broadcaster estem gravant a l’illa de Lihir per fer un documental sobre el pian (yaws, en anglès) i com aquesta malaltia afecta als nens d’aquesta zona del món. L’article exposa les motivacions que ens han dut aquí. Tal como nos citan en el artículo, “esperem que donar a conèixer el projecte generi més inversió de futurs sponsors i donacions per assegurar que la feina continua i que s’aconseguirà eradicar el pian el 2020”. La publicació també explica la recerca i el projecte d’eradicació d’aquesta malaltia que està liderant el Dr. Oriol Mitjà.

L'article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim
L’article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim
Loteria // Diari de rodatge

Loteria // Diari de rodatge

No puc deixar de pensar que nèixer aquí o allà es fruit de l’atzar, una loteria. Recórrer els poblats d’aquest país és veure multitud de nens pels carrers, per les carreteres, pels mercats, per la platja…. Nens amb ferides, amb llagues, amb malalties… Uns nens que moltes vegades són un mer número. El primer fill, el segon, el tercer, el quart… i així fins a set, vuit… I cada un que arriba desplaça a l’anterior, i les atencions, que ja són poques, minven encara més.
Aquí un té la sensació que els fills no es busquen, simplement es tenen. Sense pensar, sense planificar, sense voler. Ahir vàrem conèixer el Loie. Un nen de 3 anys amb una ferida immensa al cap. Una úlcera gran com una castanya, oberta i infectada, que ens va impactar molt. La mare ens va explicar que feia 2 ANYS que la tenia!!! Que el 2013 li van posar 3 injeccions de penicil·lina, però que no se li havia curat.
Com a mare em xoca molt veure aquesta actitud entre resignada i passota de la seva família. Quins pares es queden impassibles veient com passen les setmanes, els mesos i els anys sense que el seu fill es curi? Com pots quedar-te de braços plegats quan veus que aquella ferida no només no es cura sinó que va a més?
Quan un és pare pateix pels seus fills, només vols cuidar-los tan bé com puguis, però sobretot protegir-los, que no pateixin. Simplement, surt de dins, sense pensar-ho.
No et conformes amb veure si el temps li cura un dolor, no et tranquil·litzes amb l’explicació i la injecció d’un metge si aquell mal no minva. Busques segones, terceres, quartes i tantes opinions com facin falta. Remous cel i terra perquè el teu fill es curi. O com a mínim ho intentes amb totes les teves forces.
És evident que al país on estem el sistema sanitari està a anys llum del nostre, que l accés a la salut és un altre radicalment inferior, que aquí ni poden, i a vegades ni pensen, viatjar a un altre hospital més gran però més llunyà, com tampoc es plantegen contrastar diagnòstics. Però, per mi, és una qüestió d’actitud, de lluita. Aquí, però, simplement els pares saben i conviuen amb el fet que els nens es posen molt malalts. Que aquí els nens moren. I que aquí això és així. La vida és així. I la vida segueix.

Dos nens de Papua Nova Guinea jugant. Nèixer aquí o allà és una loteria.
Dos nens de Papua Nova Guinea jugant

A mi em sembla resignació. Confesso que em costa.
I només em ve al cap que néixer aquí o allà és una autèntica loteria. I a nosaltres, definitivament, ens ha tocat.

“Master i Missis” // Diari del rodatge

“Master i Missis” // Diari del rodatge

Avui ha estat el primer dia que ens hem endinsat a la realitat de l’illa de Lihir. Acompanyats pel Jimmy, el nostre contacte local, hem recorregut diversos poblats i hem conegut vàries famílies. Ens diuen “Master” i “Missis”, així és com anomenen als homes i dones blancs.
Els nens se’ns acosten, ens miren encuriosits i de seguida ens dónen la mà. Els més petits ploren, “els blancs els fan por”, ens expliquen.

Aquesta nena, anomenada Evelyn, tenia una ferida de pian.
Aquesta nena, anomenada Evelyn, tenia una ferida de pian.

Amb ells hem topat amb la crua realitat de l’illa de Lihir: comunitats analfabetes, sense recursos, que viuen en condicions de misèria absoluta i on els homes i les dones “no fan res”, segons ens expliquen ells mateixos.
Sense aigua potable ni corrent, en aquestes cases hi viuen fins a 10 persones. Els nens i nenes es passen el dia sense roba i descalços, jugant per un terra ple de brutícia. El mateix terra on s’hi passeja alguna gallina, algun porc, on hi ha restes de menjar i on els pares escupen constantment, sense cap recança ni precaució.

Quan preguntem al pare quants fills té, s’ho ha de pensar, no ho recorda a la primera. La mare ho té més clar: “4”, ens diu. Però quan li preguntem quants anys té ella, ens contesta que no ho sap. No ho ha sabut mai.

Nena anomenada Berta
Nena anomenada Berta

Aquesta és la Berta. Té només 2 anys, té la panxa inflamada i la pell plena de llagues, degut a la brutícia que l’envolta. Està desnutrida, la seva alimentació es basa en patata i arròs, i fa setmanes que no menja res de proteïna. Mentre parlem amb ella i els seus pares, apareix la seva germana gran. Es diu Evelyn, té ”10 christmas”, 10 anys. De sobte, ens adonem que al tormell hi té una ferida immensa, que supura i li fa mal. És una ferida de Pian. El pare no recorda des de quan la té. “Potser des d’abans de nadal?”, li preguntem. “Sí, potser sí” ens contesta. “No ho sé”. Però no l’han portada al metge.

Awareness a la comunitat
Awareness a la comunitat

El personal de l’Hospital de Lihir fa visites constants a comunitats com aquestes per explicar-los mesures d’higiene, hàbits que han de canviar i precaucions que han de tenir perquè els nens no es posin tan malalts. Però com li dius a una família analfabeta i que no té res que els nens han d’anar vestits i calçats, que s’han de rentar cada dia i que els pares no han d’anar escupint a terra a tota hora?

A nosaltres ens sembla sentit comú, però quan veus aquest entorn, l’únic que se sent és impotència.

Si vols veure el trailer del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”) i conèixer més sobre el projecte, clica aquí.

Papua Nova Guinea // Diari del rodatge

Papua Nova Guinea // Diari del rodatge

Papua rep el nom de “the country of the unexpected”. Aquí, diuen, qualsevol cosa et pot sorprendre en qualsevol moment.
I així està sent. El primer gran contrast és que aquí hi ha la caldera Louise, un volcà que allotja una de les mines d’or més grans del món. D’aquí surten tones d’or cada setmana cap als mercats internacionals, de la mà de l’empresa que l’explota, l’australiana Newcrest. A pocs quilòmetres de tot aquest or, la misèria i la desnutrició són el paisatge constant.
Al poblat on hi ha instal·ada la minera, i on s’allotgen tots els seus treballadors, les condicions i comoditats són les de qualsevol país desenvolupat.
Més enllà de la valla de la mina, la població local viu sense electricitat, sense aigua corrent ni potable, i amb comportaments i hàbits ancestrals: des de l’alimentació, la vestimenta, fins a la ingesta constant i addictiva del combinat d’una llavor i una fulla anomenat “betelnut” que, ens diuen, té efectes lleugerament estimulants, però els deixa tota la boca, dents incloses, tenyida de vermell.
El David filma una dona mentre alimenta els porcs
El David filma una dona mentre alimenta els porcs
Aquí, ens expliquen, obertament, com “les dones són les que fan els treballs durs, les que més pes carreguen i transporten, les que cuinen, les que s’ocupen de les criatures, i alimenten els porcs” (animal molt preuat que es mata en ocasions i festes especials). “Mentrestant,” diuen, ” ells, els homes, senzillament, no fan res, jeuen i “masteguen betelnut”.
Si vols veure el trailer del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”), clica aquí.
Hospital de Lihir // Diari del rodatge

Hospital de Lihir // Diari del rodatge

Avui hem fet els primers contactes amb l’equip mèdic amb el qual treballa l’Oriol Mitjà a l’Hospital de Lihir.
Hem assistit a una de les reunions periòdiques que manté amb els metges i responsables d’àrea.
El Dr. Mitjà ens explica que aquest és un hospital auster, però molt ben equipat comparat amb la majoria d’hospitals de zones rurals d’altres països subdesenvolupats.
Sala d'urgències de l'Hospital de Lihir
Sala d’urgències de l’Hospital de Lihir
I és que aquí, en els darrers temps, han comprat equipament nou (un quiròfan i un aparell de raigs X), tenen les medicines ben emmagatzemades amb la fredor necessàira, i són molt estrictes amb la higiene: netegen tres vegades al dia les diferents sales on es tracten els pacients. Això és degut a la inversió de l’empresa minera de Lihir que explota el reservori d’or més gran del món situat a la localitat, i que té una planta on processa els llingots i els envia arreu del món. L’empresa ha decidit retornar una part dels seus beneficis a la comunitat ampliant els recursos de l’hospital, construint infraestructures i millorant la salut i l’educació de la població.
Primer dia a Lihir // Diari del rodatge

Primer dia a Lihir // Diari del rodatge

Hem arribat a l’illa, finalment.
Han estat 46 hores de viatge seguides, 4 avions i 4 escales.
L’última, una avioneta d’hèlix de 30 places, que et porta de Port Moresby (capital de Papua Nova Guinea) fins a l’illa.
Una pista d’aterratge molt curta i de sorra és el primer impacte que tenim a l’illa. El segon, la rebuda que ens fa el Dr. Oriol Mitjà i tres persones del seu equip a peu de pista. L’Oriol està molt content amb la nostra arribada, som la primera visita que rep en els 3 anys i escatx que porta treballant a Lihir.

Documental en marxa

A partir d’aquest dimecres i durant un mes i mig, una part de l’equip de Broadcaster Productora Audiovisual es desplaça fins a Papúa Nova Guinea per iniciar el rodatge del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”).

Iniciarem les tasques burocràtiques i de producció per dur a terme el seguiment audiovisual del doctor Oriol Mitjà i la seva lluita per combatre la malaltia del Pian a l’hospital on treballa: a l’illa de Lihir, a Papua Nova Guinea.

Clica a l’enllaç si vols veure el Teaser “On acaben els camins”

El documental el dirigeix Noemí Cuní i el realitza David Fontseca.

"On acaben els camins" ("Were the roads end")
“On acaben els camins” (“Were the roads end”)