Blog : Diario de rodaje

Entrevista // Diari de rodatge

Entrevista // Diari de rodatge

Aquí us deixem una foto de la gran entrevista amb l’Oriol Mitjà en un entorn idíl·lic.

Equip entrevistant l'Oriol Mitjà
Equip entrevistant l’Oriol Mitjà

Ens hem posat en la seva pell. Escoltar-lo ens ha permès plantejar-nos com és la seva vida en aquest païs llunyà amb una cultura tan diferent a la nostra i quines responsabilitats i consequències té implicar-se en la vida d’aquestes persones.

Hem reflexionat sobre la seva feina, sobre què significa ser metge a països del tercer món. En un indret com Lihir, ser metge no és del tot igual que exercir la professió en una localitat com Barcelona. L’Oriol ens ha explicat que aquí els recursos són molt limitats i que a vegades s’ha de prendre decisions delicades i que això provoca impotència i ganes de canviar les circumstàncies. Ha de ser molt dur veure gent morir que saps que podries haver salvat amb més pressupost o en un país desenvolupat.

A més, els habitants de Papua Nova Guinea tenen una relació amb la mort diferent a nosaltres perquè han viscut moltes morts prematures per la falta de recursos i les condicions de vida. L’Oriol no s’hi acostuma, no s’ha fet més fort. “L’única raó que trobo per continuar lluitant és per què la vida de la propera persona que estigui en les meves mans no se m’escoli pels dits”, confessa.

Després de la reflexió sobre com s’encaixa conviure amb la mort de manera molt més quotidiana que com ho vivim nosaltres, hem parlat sobre les motivacions que et porten a lluitar i treballar pels que menys tenen i donar-los-hi les eines i l’ajut que els cal perquè tirin endavant i puguin pujar al tren de la salut, l’educació i una vida de qualitat.

És un tio admirable!

Durant la filmació de l'entrevista a l'Oriol MItjà vam escollir una localització amb vistes tot i que vam haver de soportar molta calor
Durant la filmació de l’entrevista a l’Oriol MItjà vam escollir una localització amb vistes tot i que vam haver de soportar molta calor

 

A l’aventura // Diari de rodatge

A l’aventura // Diari de rodatge

El nostre viatge a Namatanai ha estat tota una aventura. El mar estava molt mogut, les 2 hores i quart de viatge han estat intenses. Hem començat molt bé, tot l’equip a coberta, gaudint del sol i la calor que queia a plom. Però a mesura que deixàvem enrere terra ferma, el moviment del vaixell ha anat en augment. Convençuts de què estava tot controlat, anàvem fent plans de l’illa des del mar, fins que la Cris i el Gerard s’han marejat. Res greu, però incompatible navegar i filmar.

L'equip a la barca durant el viatge a l'aventura cap a Namatanai (Papua Nova Guinea)
L’equip a la barca durant el viatge cap a Namatanai (Papua Nova Guinea)

Un cop a l’illa, la pluja no ens ha deixat en tot el dia. Hem pogut gravar, però no és la millor situació ni per la qualitat dels plans, ni per la llum, ni – òbviament -, per la comoditat per treballar. A més a més, degut a la pluja hi ha hagut efectes col·laterals a les carreteres (millor dit, camins): enfangades i plenes de tolls d’aigua es fèia difícil el pas dels vehicles. Però també, – com hem pogut veure al llarg del camí -, la pluja ha danyat ponts, alguns dels quals han quedat “desmuntats”.

La gent d’aquí, es protegeix de la pluja amb unes fulles de parra immenses que fan la funció de paraigües.

L'Oriol i el Penias, el seu ajudant, caminant per un camí a Namatanai
L’Oriol i el Penias, el seu ajudant, caminant per un camí a Namatanai

Tot plegat, però, li ha donat un toc d’aventura que potser ens faltava en aquest viatge a Namatanai… tot i que estem en un lloc molt diferent d’on hem viscut i malgrat vivim a diari un munt d’anècdotes exòtiques; aquest toc d’aventura de no saber si arribaríem bé o si aconseguiríem creuar per on havíem de fer-ho per arribar a destí, encara no l’havíem experimentat.

Hospitalitat // Diari de Rodatge

Hospitalitat // Diari de Rodatge

És impressionant veure, però sobretot viure de prop i rebre, l’hospitalitat d’aquesta comunitat.
Hem tornat al poblat de Rasese, a l’illa de Namatanai. Hi vàrem ser fa una setmana i mitja, amb el David, i ara hi hem tornat tot l’equip, amb el Gerard i la Cris.El doctor Oriol Mitjà i la Noemí Cuní (directora del documental), amb un grup de nens a LihirHavent-los visitat només una vegada, ja recordaven perfectament els nostres noms i tots volien saludar-nos de nou.Somriures, encaixades de mans… es delien per fer-nos sentir bé, per facilitar-nos la feina, per preguntar-nos coses sobre el nostre país i les nostres famílies, i per explicar-nos-en més sobre ells i la seva comunitat.

El David Fontseca i la Cris monclús filmant al grup musical The Manels

Ens han cuinat arròs per nosaltres! Arròs amb oli de coco, ceba i tonyina (boníssim!!!). Però no han volgut dinar amb nosaltres. Els agrada mirar com mengen els convidats, veure que els agrada allò que els hagin preparat. És la seva manera de mostrar respecte i la màxima expressió d’hospitalitat. Hem intentat correspondre amb les quatre paraules que hem après de la llengua local, i regalant algunes pilotes als més petits.

La Noemí Cuní amb un nen a Lihir, juntament amb una família que ens va oferir la seva hospitalitat

El més xocant, però, ha estat el seu agraïment: ens han donat les gràcies per haver portat el “Doctor” fins aquí, que els hagi visitat i donat informació sobre com millorar la salut de la comunitat i prevenir malalties, i ens han agraït molt que hàgim viatjat fins aquí des de tan lluny per explicar la seva història i la seva situació.
Un plaer.