‘Els nens se’ns posaven a plorar perquè no havien vist mai un blanc’, explica Noemí Cuní en una entrevista a ‘Espècies Protegides’

 

“Néixer en un lloc o en un altre és una loteria. No som concients de les coses que nosaltres tenim tan bàsiques com obrir l’aixeta i que surti aigua”, ha reflexionat Noemí Cuní, directora del documental ‘On acaben els camins’ durant la seva participació en el programa radiofònic ‘Espècies Protegides’ de la ‘Cadena Ser’. Ha explicat com, durant el rodatge, la població local es sorprenia en veure’ls arribar amb l’equip perquè mai havien vist un blanc i que, al principi de veure la seva pròpia imatge en moviment gravada a la càmera, no es reconeixien.

A la pregunta sobre quina és la situació més dura que va viure durant el rodatge, ha respost amb dos situacions que la van sobrepassar: la primera, quan es va trobar una nena amb la mateixa edat i el mateix nom que la seva filla que tenia moltes úlceres molt grosses a la pell. La segona va ser en un hospital d’un poblet de Papua, quan va presenciar com una infermera explicava a una parella que el seu fill, que es trobava en una incubadora, no sobreviviuria. La sorpresa va ser que la reacció dels pares va ser d’indiferència i no va veure cap signe d’acostament entre els dos. “Vaig plorar perquè vaig pensar aquesta criatura aquí se’n sortiria”, ha dit.

El documental sobre la lluita de l’Oriol Mitjà per eradicar el pian ha despertat un allau de solidaritat dels espectadors després de la seva emissió del dimarts dia 7 al ‘Sense Ficció’ de ‘TV3’.