Blog : Sin categoría

Loteria // Diari de rodatge

Loteria // Diari de rodatge

No puc deixar de pensar que nèixer aquí o allà es fruit de l’atzar, una loteria. Recórrer els poblats d’aquest país és veure multitud de nens pels carrers, per les carreteres, pels mercats, per la platja…. Nens amb ferides, amb llagues, amb malalties… Uns nens que moltes vegades són un mer número. El primer fill, el segon, el tercer, el quart… i així fins a set, vuit… I cada un que arriba desplaça a l’anterior, i les atencions, que ja són poques, minven encara més.
Aquí un té la sensació que els fills no es busquen, simplement es tenen. Sense pensar, sense planificar, sense voler. Ahir vàrem conèixer el Loie. Un nen de 3 anys amb una ferida immensa al cap. Una úlcera gran com una castanya, oberta i infectada, que ens va impactar molt. La mare ens va explicar que feia 2 ANYS que la tenia!!! Que el 2013 li van posar 3 injeccions de penicil·lina, però que no se li havia curat.
Com a mare em xoca molt veure aquesta actitud entre resignada i passota de la seva família. Quins pares es queden impassibles veient com passen les setmanes, els mesos i els anys sense que el seu fill es curi? Com pots quedar-te de braços plegats quan veus que aquella ferida no només no es cura sinó que va a més?
Quan un és pare pateix pels seus fills, només vols cuidar-los tan bé com puguis, però sobretot protegir-los, que no pateixin. Simplement, surt de dins, sense pensar-ho.
No et conformes amb veure si el temps li cura un dolor, no et tranquil·litzes amb l’explicació i la injecció d’un metge si aquell mal no minva. Busques segones, terceres, quartes i tantes opinions com facin falta. Remous cel i terra perquè el teu fill es curi. O com a mínim ho intentes amb totes les teves forces.
És evident que al país on estem el sistema sanitari està a anys llum del nostre, que l accés a la salut és un altre radicalment inferior, que aquí ni poden, i a vegades ni pensen, viatjar a un altre hospital més gran però més llunyà, com tampoc es plantegen contrastar diagnòstics. Però, per mi, és una qüestió d’actitud, de lluita. Aquí, però, simplement els pares saben i conviuen amb el fet que els nens es posen molt malalts. Que aquí els nens moren. I que aquí això és així. La vida és així. I la vida segueix.

Dos nens de Papua Nova Guinea jugant. Nèixer aquí o allà és una loteria.
Dos nens de Papua Nova Guinea jugant

A mi em sembla resignació. Confesso que em costa.
I només em ve al cap que néixer aquí o allà és una autèntica loteria. I a nosaltres, definitivament, ens ha tocat.

Papua Nova Guinea // Diari del rodatge

Papua Nova Guinea // Diari del rodatge

Papua rep el nom de “the country of the unexpected”. Aquí, diuen, qualsevol cosa et pot sorprendre en qualsevol moment.
I així està sent. El primer gran contrast és que aquí hi ha la caldera Louise, un volcà que allotja una de les mines d’or més grans del món. D’aquí surten tones d’or cada setmana cap als mercats internacionals, de la mà de l’empresa que l’explota, l’australiana Newcrest. A pocs quilòmetres de tot aquest or, la misèria i la desnutrició són el paisatge constant.
Al poblat on hi ha instal·ada la minera, i on s’allotgen tots els seus treballadors, les condicions i comoditats són les de qualsevol país desenvolupat.
Més enllà de la valla de la mina, la població local viu sense electricitat, sense aigua corrent ni potable, i amb comportaments i hàbits ancestrals: des de l’alimentació, la vestimenta, fins a la ingesta constant i addictiva del combinat d’una llavor i una fulla anomenat “betelnut” que, ens diuen, té efectes lleugerament estimulants, però els deixa tota la boca, dents incloses, tenyida de vermell.
El David filma una dona mentre alimenta els porcs
El David filma una dona mentre alimenta els porcs
Aquí, ens expliquen, obertament, com “les dones són les que fan els treballs durs, les que més pes carreguen i transporten, les que cuinen, les que s’ocupen de les criatures, i alimenten els porcs” (animal molt preuat que es mata en ocasions i festes especials). “Mentrestant,” diuen, ” ells, els homes, senzillament, no fan res, jeuen i “masteguen betelnut”.
Si vols veure el trailer del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”), clica aquí.
Hospital de Lihir // Diari del rodatge

Hospital de Lihir // Diari del rodatge

Avui hem fet els primers contactes amb l’equip mèdic amb el qual treballa l’Oriol Mitjà a l’Hospital de Lihir.
Hem assistit a una de les reunions periòdiques que manté amb els metges i responsables d’àrea.
El Dr. Mitjà ens explica que aquest és un hospital auster, però molt ben equipat comparat amb la majoria d’hospitals de zones rurals d’altres països subdesenvolupats.
Sala d'urgències de l'Hospital de Lihir
Sala d’urgències de l’Hospital de Lihir
I és que aquí, en els darrers temps, han comprat equipament nou (un quiròfan i un aparell de raigs X), tenen les medicines ben emmagatzemades amb la fredor necessàira, i són molt estrictes amb la higiene: netegen tres vegades al dia les diferents sales on es tracten els pacients. Això és degut a la inversió de l’empresa minera de Lihir que explota el reservori d’or més gran del món situat a la localitat, i que té una planta on processa els llingots i els envia arreu del món. L’empresa ha decidit retornar una part dels seus beneficis a la comunitat ampliant els recursos de l’hospital, construint infraestructures i millorant la salut i l’educació de la població.