Blog : Blog

Entrevista // Diari de rodatge

Entrevista // Diari de rodatge

Aquí us deixem una foto de la gran entrevista amb l’Oriol Mitjà en un entorn idíl·lic.

Equip entrevistant l'Oriol Mitjà
Equip entrevistant l’Oriol Mitjà

Ens hem posat en la seva pell. Escoltar-lo ens ha permès plantejar-nos com és la seva vida en aquest païs llunyà amb una cultura tan diferent a la nostra i quines responsabilitats i consequències té implicar-se en la vida d’aquestes persones.

Hem reflexionat sobre la seva feina, sobre què significa ser metge a països del tercer món. En un indret com Lihir, ser metge no és del tot igual que exercir la professió en una localitat com Barcelona. L’Oriol ens ha explicat que aquí els recursos són molt limitats i que a vegades s’ha de prendre decisions delicades i que això provoca impotència i ganes de canviar les circumstàncies. Ha de ser molt dur veure gent morir que saps que podries haver salvat amb més pressupost o en un país desenvolupat.

A més, els habitants de Papua Nova Guinea tenen una relació amb la mort diferent a nosaltres perquè han viscut moltes morts prematures per la falta de recursos i les condicions de vida. L’Oriol no s’hi acostuma, no s’ha fet més fort. “L’única raó que trobo per continuar lluitant és per què la vida de la propera persona que estigui en les meves mans no se m’escoli pels dits”, confessa.

Després de la reflexió sobre com s’encaixa conviure amb la mort de manera molt més quotidiana que com ho vivim nosaltres, hem parlat sobre les motivacions que et porten a lluitar i treballar pels que menys tenen i donar-los-hi les eines i l’ajut que els cal perquè tirin endavant i puguin pujar al tren de la salut, l’educació i una vida de qualitat.

És un tio admirable!

Durant la filmació de l'entrevista a l'Oriol MItjà vam escollir una localització amb vistes tot i que vam haver de soportar molta calor
Durant la filmació de l’entrevista a l’Oriol MItjà vam escollir una localització amb vistes tot i que vam haver de soportar molta calor

 

A l’aventura // Diari de rodatge

A l’aventura // Diari de rodatge

El nostre viatge a Namatanai ha estat tota una aventura. El mar estava molt mogut, les 2 hores i quart de viatge han estat intenses. Hem començat molt bé, tot l’equip a coberta, gaudint del sol i la calor que queia a plom. Però a mesura que deixàvem enrere terra ferma, el moviment del vaixell ha anat en augment. Convençuts de què estava tot controlat, anàvem fent plans de l’illa des del mar, fins que la Cris i el Gerard s’han marejat. Res greu, però incompatible navegar i filmar.

L'equip a la barca durant el viatge a l'aventura cap a Namatanai (Papua Nova Guinea)
L’equip a la barca durant el viatge cap a Namatanai (Papua Nova Guinea)

Un cop a l’illa, la pluja no ens ha deixat en tot el dia. Hem pogut gravar, però no és la millor situació ni per la qualitat dels plans, ni per la llum, ni – òbviament -, per la comoditat per treballar. A més a més, degut a la pluja hi ha hagut efectes col·laterals a les carreteres (millor dit, camins): enfangades i plenes de tolls d’aigua es fèia difícil el pas dels vehicles. Però també, – com hem pogut veure al llarg del camí -, la pluja ha danyat ponts, alguns dels quals han quedat “desmuntats”.

La gent d’aquí, es protegeix de la pluja amb unes fulles de parra immenses que fan la funció de paraigües.

L'Oriol i el Penias, el seu ajudant, caminant per un camí a Namatanai
L’Oriol i el Penias, el seu ajudant, caminant per un camí a Namatanai

Tot plegat, però, li ha donat un toc d’aventura que potser ens faltava en aquest viatge a Namatanai… tot i que estem en un lloc molt diferent d’on hem viscut i malgrat vivim a diari un munt d’anècdotes exòtiques; aquest toc d’aventura de no saber si arribaríem bé o si aconseguiríem creuar per on havíem de fer-ho per arribar a destí, encara no l’havíem experimentat.

Hospitalitat // Diari de Rodatge

Hospitalitat // Diari de Rodatge

És impressionant veure, però sobretot viure de prop i rebre, l’hospitalitat d’aquesta comunitat.
Hem tornat al poblat de Rasese, a l’illa de Namatanai. Hi vàrem ser fa una setmana i mitja, amb el David, i ara hi hem tornat tot l’equip, amb el Gerard i la Cris.El doctor Oriol Mitjà i la Noemí Cuní (directora del documental), amb un grup de nens a LihirHavent-los visitat només una vegada, ja recordaven perfectament els nostres noms i tots volien saludar-nos de nou.Somriures, encaixades de mans… es delien per fer-nos sentir bé, per facilitar-nos la feina, per preguntar-nos coses sobre el nostre país i les nostres famílies, i per explicar-nos-en més sobre ells i la seva comunitat.

El David Fontseca i la Cris monclús filmant al grup musical The Manels

Ens han cuinat arròs per nosaltres! Arròs amb oli de coco, ceba i tonyina (boníssim!!!). Però no han volgut dinar amb nosaltres. Els agrada mirar com mengen els convidats, veure que els agrada allò que els hagin preparat. És la seva manera de mostrar respecte i la màxima expressió d’hospitalitat. Hem intentat correspondre amb les quatre paraules que hem après de la llengua local, i regalant algunes pilotes als més petits.

La Noemí Cuní amb un nen a Lihir, juntament amb una família que ens va oferir la seva hospitalitat

El més xocant, però, ha estat el seu agraïment: ens han donat les gràcies per haver portat el “Doctor” fins aquí, que els hagi visitat i donat informació sobre com millorar la salut de la comunitat i prevenir malalties, i ens han agraït molt que hàgim viatjat fins aquí des de tan lluny per explicar la seva història i la seva situació.
Un plaer.

Sortim al diari // Diari de rodatge

Sortim al diari // Diari de rodatge

Avui hem descobert que dimarts passat vàrem sortir al National, el diari nacional de Papua Nova Guinea. El més emocionant ha estat que ho hem sabut perquè ens l’han ensenyat unes dones del poble de Rasese, on estàvem gravant!!

Se’ns han acostat i ens han dit “you are on the paper today!”, i tot seguit s’ha acostat una altra dona amb el National obert amb la nostra foto ocupant mitja plana!!! Barreja d’orgull i vergonya, la que hem sentit…

Un grup de locals de Lihir ens ensenyen l'article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim

‘You are on the paper today!’

A l’illa de Namatanai hi ha poques hores de corrent elèctrica al dia, molt mala connexió telefònica i encara menys possibilitats de tenir xarxa i “connectar-se amb el món”. Hi ha 3 botigues d’alimentació que no hem trepitjat, i una gasolinera. Per això no havíem ni vist el diari…. Han escrit mitja pàgina explicant com tot l’equip de Broadcaster estem gravant a l’illa de Lihir per fer un documental sobre el pian (yaws, en anglès) i com aquesta malaltia afecta als nens d’aquesta zona del món. L’article exposa les motivacions que ens han dut aquí. Tal como nos citan en el artículo, “esperem que donar a conèixer el projecte generi més inversió de futurs sponsors i donacions per assegurar que la feina continua i que s’aconseguirà eradicar el pian el 2020”. La publicació també explica la recerca i el projecte d’eradicació d’aquesta malaltia que està liderant el Dr. Oriol Mitjà.

L'article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim
L’article del Diari Nacional de Papua Nova Guinea on sortim
Namatanai // Diari de rodatge

Namatanai // Diari de rodatge

Us deixem en aquest post imatges del rodatge del documental ‘Where the roads end’ a Namatanai (Papua Nova Guinea).

Actualment estem filmant en aquesta ciutat, seguint la història per a combatre la malaltia del Pian i trobant personatges i localitzacions molt interessants. En aquestes fotografíes hi podeu veure les escoles de la població.

Rodatge a l'escola de Namatanai, on comença el programa pilot per eradicar el pian
Rodatge a l’escola de Namatanai, on comença el programa pilot per eradicar el pian

En aquestes escoles, hem trobat nous casos de pian a tractar amb la dosis única d’azitromicina que ha descobert l’Oriol Mitjà. Hi ha ocasions en què els nens pateixen i no poden anar a l’escola a causa del dolor. La malaltia de pian no els permet atendre la seva educació. Quan ens trobem casos així ens quedem una mica tocats, però recordem el valor de la feina de l’Oriol i de la nostra tasca de documentar-la. Esperem que es puguin curar aviat gràcies a la pastilla.

Taules d'estudi de l'escola de Namatanai (Papua Nova Guinea)
Taules d’estudi de l’escola de la localitat

Namatanai és una ciutat a la província de la illa de Nova Irlanda a Papua Nova Guinea. És el segon assentament més gran a la illa. Segons un estudi del 2005, hi viuen 1.300 persones.

Namatanai al mapa
Namatanai al mapa

Durant la filmació, sempre mirem d’obtenir millors plans (sigui quin sigui l’entorn on grabem i malgrat hàgim de posar els peus i les càmeres dins de l’aigua).

Amagats? No, rodant
Amagats? No, rodant
El paradís // Diari de rodatge

El paradís // Diari de rodatge

Anem amb el Penias i el Paul, dos metges de l’equip de Public Health de l’hospital de Lihir, a localitzar possibles casos de malaltia de pian entre la comunitat que viu a la petita illa de Mali, situada enfront de Lihir. L’única manera d’arribar-hi és a bord d’una “banana boat“, les petites barques de motor que utilitzen aquí per desplaçar-se entre les diferents illes. El viatge per mar ens permet veure unes vistes de postal que semblen el paradís.

L'equip de Public Health de l'Hospital de Lihir s'ha de desplaças en barca a les altres illes. En aquesta ocasió, estan arribant a la illa de Mali, la més propera a Lihir.
L’equip de Public Health de l’Hospital de Lihir s’ha de desplaças en barca a les altres illes. En aquesta ocasió, estan arribant a la illa de Mali, la més propera a Lihir.

Comencem a navegar en direcció est, a mesura que ens anem allunyant de Lihir, creuem la barrera de coral i ens endinsem en aigües cristal·lines, plenes de peixos de colors llampants i sorprenents. De sobte, davant nostre, una illa plena de palmeres, amb sorra blanca i una aigua turquesa espectacular. Quan arribem, a peu de platja, un noi enfila cocos amb una canya. Així és com els transporten per portar-los als seus poblats i repartir-los entre familia i veïns.

Nens creuant un camp a l'illa de Mali (Papua Nova Guinea)
Nens creuant un camp a l’illa de Mali (Papua Nova Guinea)

En aquesta illa, que en el fons en són 3, una particularitat: els nens creuen d’una illa a l’altra pel mar per anar a l’escola quan la marea és baixa. La gamma de colors que es conforma entre la platja, els arbres, el mar i el cel que amenaça tempesta formen aquella típica imatge de postal amb què sovint ens anuncien el paradís. Ens sentim tan afortunats de poder estar gaudint d’aquest paisatge que, creiem, difícilment tornarem a veure mai…

 

Temps // Diari de rodatge

Temps // Diari de rodatge

Anem sempre a contrarellotge, amb uns horaris marcats i uns objectius diaris. És el nostre ritme diari, tot ha de ser ràpid, àgil, fàcil, immediat. És l’estrès dels països rics. En aquest rodatge hem portat la nostra rutina d’occident, unes jornades llargues i intenses, una planificació del rodatge ben clara i definida, que es va atapeint a mesura que anem coneixent gent i ens anem reunint amb treballadors de l’Hospital de Lihir. Però hi ha una cosa que no hem contemplat en el nostre planin i que ens altera els plans. Aquí, els horaris són relatius i les coses es fan, o no. “It‘s PNG (Papua New-Guinea) time. Relax!”, ens diuen. El temps no corre de la mateixa manera per a ells.

Diumenge vàrem assistir a la missa que se celebrava a l’església del poble de Rasese, a l’illa de Namatanai. La missa era a les 8. El David i jo havíem quedat per esmorzar a les 6:30, però no ens el van servir fins passades les 7. Havíem planificat amb l’equip, sortir a les 7:30 i vam acabar arrencant passades les 8. Nerviosos, estressats perquè fèiem tard i ens perdríem tots els plans de la gent arribant a l’església, dèiem als nostres guies: “Som-hi, tenim pressa! No podem arribar tard, no tenim temps”. Ens miràven, parlaven entre ells en “tokpisin“, la llengua local, i reien. Finalment, a un quart de 9 érem a la porta de l’Església. Tot buit. Ningú. “I el capellà?”, vam preguntar. “Encara no ha arribat”, ens van dir. De la resta de gent, ni rastre. Finalment, arriba un senyor molt gran, arrossegant els peus, i acabant-se de vestir mentre camina amb moooolta calma. Era el capellà.

Fetes les presentacions i explicacions pertinents, li demanem a quina hora començarà la missa. “Quan la gent arribi”, ens respon. Una estona més tard, agafa un gat de cotxe i pica en una bombona d’oxigen vella i rovellada. Són les campanes a missa.I res. 20 minuts les torna a tocar. I a esperar. A què la gent vagi arribant. De mica en mica, el poble es desperta. És diumenge, i el ritme encara és més lent de l’habitual. La missa de les 8 finalment comença a quarts de 10. Però a ningú li importa. Quina pressa hi ha? Tothom ha pogut assistir a la missa. Hem tingut temps per tot. Nosaltres hem tingut tots els plans que necessitàvem. Ells han anat tranquils i relaxats. Nosaltres nerviosos i patint per complir el pla del dia, que finalment ha sortit bé.

Qui és que té malentès el món?

“Master i Missis” // Diari del rodatge

“Master i Missis” // Diari del rodatge

Avui ha estat el primer dia que ens hem endinsat a la realitat de l’illa de Lihir. Acompanyats pel Jimmy, el nostre contacte local, hem recorregut diversos poblats i hem conegut vàries famílies. Ens diuen “Master” i “Missis”, així és com anomenen als homes i dones blancs.
Els nens se’ns acosten, ens miren encuriosits i de seguida ens dónen la mà. Els més petits ploren, “els blancs els fan por”, ens expliquen.

Aquesta nena, anomenada Evelyn, tenia una ferida de pian.
Aquesta nena, anomenada Evelyn, tenia una ferida de pian.

Amb ells hem topat amb la crua realitat de l’illa de Lihir: comunitats analfabetes, sense recursos, que viuen en condicions de misèria absoluta i on els homes i les dones “no fan res”, segons ens expliquen ells mateixos.
Sense aigua potable ni corrent, en aquestes cases hi viuen fins a 10 persones. Els nens i nenes es passen el dia sense roba i descalços, jugant per un terra ple de brutícia. El mateix terra on s’hi passeja alguna gallina, algun porc, on hi ha restes de menjar i on els pares escupen constantment, sense cap recança ni precaució.

Quan preguntem al pare quants fills té, s’ho ha de pensar, no ho recorda a la primera. La mare ho té més clar: “4”, ens diu. Però quan li preguntem quants anys té ella, ens contesta que no ho sap. No ho ha sabut mai.

Nena anomenada Berta
Nena anomenada Berta

Aquesta és la Berta. Té només 2 anys, té la panxa inflamada i la pell plena de llagues, degut a la brutícia que l’envolta. Està desnutrida, la seva alimentació es basa en patata i arròs, i fa setmanes que no menja res de proteïna. Mentre parlem amb ella i els seus pares, apareix la seva germana gran. Es diu Evelyn, té ”10 christmas”, 10 anys. De sobte, ens adonem que al tormell hi té una ferida immensa, que supura i li fa mal. És una ferida de Pian. El pare no recorda des de quan la té. “Potser des d’abans de nadal?”, li preguntem. “Sí, potser sí” ens contesta. “No ho sé”. Però no l’han portada al metge.

Awareness a la comunitat
Awareness a la comunitat

El personal de l’Hospital de Lihir fa visites constants a comunitats com aquestes per explicar-los mesures d’higiene, hàbits que han de canviar i precaucions que han de tenir perquè els nens no es posin tan malalts. Però com li dius a una família analfabeta i que no té res que els nens han d’anar vestits i calçats, que s’han de rentar cada dia i que els pares no han d’anar escupint a terra a tota hora?

A nosaltres ens sembla sentit comú, però quan veus aquest entorn, l’únic que se sent és impotència.

Si vols veure el trailer del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”) i conèixer més sobre el projecte, clica aquí.

Primer dia a Lihir // Diari del rodatge

Primer dia a Lihir // Diari del rodatge

Hem arribat a l’illa, finalment.
Han estat 46 hores de viatge seguides, 4 avions i 4 escales.
L’última, una avioneta d’hèlix de 30 places, que et porta de Port Moresby (capital de Papua Nova Guinea) fins a l’illa.
Una pista d’aterratge molt curta i de sorra és el primer impacte que tenim a l’illa. El segon, la rebuda que ens fa el Dr. Oriol Mitjà i tres persones del seu equip a peu de pista. L’Oriol està molt content amb la nostra arribada, som la primera visita que rep en els 3 anys i escatx que porta treballant a Lihir.

Documental en marxa

A partir d’aquest dimecres i durant un mes i mig, una part de l’equip de Broadcaster Productora Audiovisual es desplaça fins a Papúa Nova Guinea per iniciar el rodatge del documental “On acaben els camins” (“Where the roads end”).

Iniciarem les tasques burocràtiques i de producció per dur a terme el seguiment audiovisual del doctor Oriol Mitjà i la seva lluita per combatre la malaltia del Pian a l’hospital on treballa: a l’illa de Lihir, a Papua Nova Guinea.

Clica a l’enllaç si vols veure el Teaser “On acaben els camins”

El documental el dirigeix Noemí Cuní i el realitza David Fontseca.

"On acaben els camins" ("Were the roads end")
“On acaben els camins” (“Were the roads end”)