Temps // Diari de rodatge

Temps // Diari de rodatge

Temps // Diari de rodatge

Anem sempre a contrarellotge, amb uns horaris marcats i uns objectius diaris. És el nostre ritme diari, tot ha de ser ràpid, àgil, fàcil, immediat. És l’estrès dels països rics. En aquest rodatge hem portat la nostra rutina d’occident, unes jornades llargues i intenses, una planificació del rodatge ben clara i definida, que es va atapeint a mesura que anem coneixent gent i ens anem reunint amb treballadors de l’Hospital de Lihir. Però hi ha una cosa que no hem contemplat en el nostre planin i que ens altera els plans. Aquí, els horaris són relatius i les coses es fan, o no. “It‘s PNG (Papua New-Guinea) time. Relax!”, ens diuen. El temps no corre de la mateixa manera per a ells.

Diumenge vàrem assistir a la missa que se celebrava a l’església del poble de Rasese, a l’illa de Namatanai. La missa era a les 8. El David i jo havíem quedat per esmorzar a les 6:30, però no ens el van servir fins passades les 7. Havíem planificat amb l’equip, sortir a les 7:30 i vam acabar arrencant passades les 8. Nerviosos, estressats perquè fèiem tard i ens perdríem tots els plans de la gent arribant a l’església, dèiem als nostres guies: “Som-hi, tenim pressa! No podem arribar tard, no tenim temps”. Ens miràven, parlaven entre ells en “tokpisin“, la llengua local, i reien. Finalment, a un quart de 9 érem a la porta de l’Església. Tot buit. Ningú. “I el capellà?”, vam preguntar. “Encara no ha arribat”, ens van dir. De la resta de gent, ni rastre. Finalment, arriba un senyor molt gran, arrossegant els peus, i acabant-se de vestir mentre camina amb moooolta calma. Era el capellà.

Fetes les presentacions i explicacions pertinents, li demanem a quina hora començarà la missa. “Quan la gent arribi”, ens respon. Una estona més tard, agafa un gat de cotxe i pica en una bombona d’oxigen vella i rovellada. Són les campanes a missa.I res. 20 minuts les torna a tocar. I a esperar. A què la gent vagi arribant. De mica en mica, el poble es desperta. És diumenge, i el ritme encara és més lent de l’habitual. La missa de les 8 finalment comença a quarts de 10. Però a ningú li importa. Quina pressa hi ha? Tothom ha pogut assistir a la missa. Hem tingut temps per tot. Nosaltres hem tingut tots els plans que necessitàvem. Ells han anat tranquils i relaxats. Nosaltres nerviosos i patint per complir el pla del dia, que finalment ha sortit bé.

Qui és que té malentès el món?

About the Author

Leave a Reply