Loteria // Diari de rodatge

Loteria // Diari de rodatge

Loteria // Diari de rodatge

No puc deixar de pensar que nèixer aquí o allà es fruit de l’atzar, una loteria. Recórrer els poblats d’aquest país és veure multitud de nens pels carrers, per les carreteres, pels mercats, per la platja…. Nens amb ferides, amb llagues, amb malalties… Uns nens que moltes vegades són un mer número. El primer fill, el segon, el tercer, el quart… i així fins a set, vuit… I cada un que arriba desplaça a l’anterior, i les atencions, que ja són poques, minven encara més.
Aquí un té la sensació que els fills no es busquen, simplement es tenen. Sense pensar, sense planificar, sense voler. Ahir vàrem conèixer el Loie. Un nen de 3 anys amb una ferida immensa al cap. Una úlcera gran com una castanya, oberta i infectada, que ens va impactar molt. La mare ens va explicar que feia 2 ANYS que la tenia!!! Que el 2013 li van posar 3 injeccions de penicil·lina, però que no se li havia curat.
Com a mare em xoca molt veure aquesta actitud entre resignada i passota de la seva família. Quins pares es queden impassibles veient com passen les setmanes, els mesos i els anys sense que el seu fill es curi? Com pots quedar-te de braços plegats quan veus que aquella ferida no només no es cura sinó que va a més?
Quan un és pare pateix pels seus fills, només vols cuidar-los tan bé com puguis, però sobretot protegir-los, que no pateixin. Simplement, surt de dins, sense pensar-ho.
No et conformes amb veure si el temps li cura un dolor, no et tranquil·litzes amb l’explicació i la injecció d’un metge si aquell mal no minva. Busques segones, terceres, quartes i tantes opinions com facin falta. Remous cel i terra perquè el teu fill es curi. O com a mínim ho intentes amb totes les teves forces.
És evident que al país on estem el sistema sanitari està a anys llum del nostre, que l accés a la salut és un altre radicalment inferior, que aquí ni poden, i a vegades ni pensen, viatjar a un altre hospital més gran però més llunyà, com tampoc es plantegen contrastar diagnòstics. Però, per mi, és una qüestió d’actitud, de lluita. Aquí, però, simplement els pares saben i conviuen amb el fet que els nens es posen molt malalts. Que aquí els nens moren. I que aquí això és així. La vida és així. I la vida segueix.

Dos nens de Papua Nova Guinea jugant. Nèixer aquí o allà és una loteria.
Dos nens de Papua Nova Guinea jugant

A mi em sembla resignació. Confesso que em costa.
I només em ve al cap que néixer aquí o allà és una autèntica loteria. I a nosaltres, definitivament, ens ha tocat.

About the Author

Leave a Reply